MITES I LLEGENDES

​

• APOL·LO I DAFNE

El primer amor d’Apol·lo va ser amb Dafne, filla de Peneu ( riu principal de Tessàlia). Aquest amor va ser causat pel déu Eros. 

 

Quan Apol·lo va matar a Pitó, va veure al déu Eros cordant la corda als extrems del seu arc, tot seguit, Apol·lo va riure d’ell dient que era un nen per jugar amb aquest tipus d’armes i desprestigiant-lo per la seva jovenca edat. Mentre ell presumia de ser molt destre en aquesta activitat (la de l'arc) i d’haver matat a la serp. 

Al escoltar les paraules del déu, Eros va agafar dues fletxes del seu buirac. Una d’elles (la d’or)  produïa amor a la persona ferida i l’altre (la de plom), produïa tot el contrari, la persona ferida per aquesta fletxa sentiria un rebuig per l’altre persona. Aquesta última va ser clavada a la nimfa Dafne i amb l’altre al déu Apol·lo, que va quedar enamorat d’ella. 

Dafne, que no volia estar amb cap home, seguint el model de la deessa Àrtemis, va demanar al seu pare poder gaudir d’una virginitat perpètua. Peneu va accedir, però ella, al veure al déu aparèixer, fuig. 

 

«Nimfa, t’ho suplico, filla de Pereneu, atura’t; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura’t. Així fuig l’ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les

colomes de l’àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo

perquè t’estimo. Pobre de mi! Ves amb compte de no caure de

boca a terra. Que les teves cames, que no he mereixen, no sentin

les ferides dels esbarzers i que no et sigui una causa de dolor.

Els terrenys per on t’apresses són abruptes; no corris tant, t’ho

prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc.

Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant

de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d’aquells homes rudes

que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps,

inconscientment, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la

terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara;

Júpiter és el meu pare; a mi s’em revela el que serà, el que ha estat

i el que és; en mi els cants s’acompanyen dels sons de les cordes;

la meva fletxa és infal·lible, tot i que n’hi ha una més infal·lible que

la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La

medicina ha estat una de les meves invencions, soc anomenat

auxiliador per tot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi!

El mal d’amor no pot ser guarit amb cap mena d’herbes i les arts que

son útils a tothom de res no serveixen al seu senyor.»

(Paraules del déu a la Nimfa segons Ovidi a les Metamorfosis)

 

Dafne va suplicar al seu pare: 

«Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix,

transformant-la, aquesta figura meva que m’ha fet massa desitjada. »

(Paraules de la Nimfa segons Ovidi a les Metamorfosis)

 

Quan Dafne va acabar la seva pregària, va començar la metamorfosis; «els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d’arbre. Només queda d’ella la seva bellesa resplendent. »

Apol·lo, al veure la seva amada convertida en un llorer, va consagrar aquest arbre onorant els seus cabells per sempre.

​

• A LA GIGANTOMAQUIA

Apol·lo també va intervenir a la Gigantomàquia (guerra on Gea, enfadada perquè Zeus va castigar i empresonar els titans,  que eren els seus fills, va engendrar els gegants per derrotar als déus olímpics), on va adoptar la figura d’un falcó per fugir de Tifó (el gegant més poderós, que va arribar a derrotar a Zeus, més tard, el déu el va derrotar). En aquesta guerra, va matar als gegants: Alóades, Oto i Efialtes, que van intentar asaltar l'Olimp. 

 

• CONSPIRACIÓ CONTRA ZEUS

Apol·lo també va participar a la conspiració contra Zeus, liderada per Hera. Aquesta conspiració va ser fallida i Zeus, com a càstig, va fer que Apol·lo hagués de servir al rei Laomedó de Troia com a pastor i com a ajut per construir les muralles de la ciutat. 

Més tard, el rei Laomedó no va voler pagar al déu, com a conseqüència per aquesta decisió, Apol·lo va enviar una pesta a la ciutat. 

 

• En una altre ocasió, el déu va ajudar a Alcàtoo a fortificar l'acròpolis de Megara. També a Jasó i els argonautes, que els va revelar amb un raig daurat del seu arc el camí en la recerca del Velló d’or quan estaven a l’illa de Anafe, on li van erigir un temple en agraïment. 

 

• AMB HERACLES

Apol·lo va lluitar contra Heracles a Pilos i a Delfos, ja que en aquest últim, Heracles volia robar el trípode sagrat de l’oracle. Aquest enfrontament va ser mediat per Zeus, que va apaivagar als seus dos fills. 

Encara que, Apol·lo, com la resta de déus, va regalar a Heracles un arc i una fletxa al completar els primers cinc treballs que li va imposar Hera. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• AMB ÁRTEMIS

Els dos germans van matar a Tici ja que va intentar violar, instigat per Hera, a la seva mare Leto. 

Tici la va assaltar a Leto mentre viatjava sola. Els seus crits van atreure a Apol·lo i Àrtemis, qui van acabar amb el monstre amb les seves fletxes. Durant la batalla Zeus va cedir finalment la seva ajuda i va llançar a Tici al Tàrtar. Allà, com a càstig, dos voltors menjaven eternament el seu fetge, que els antics identificaven amb la seu de les passions. 

 

Un altre llegenda on podem veure als dos germans defensant a la seva mare, és al mite de Níobe. 

Níobe, una reina de Tebas i esposa d'Amfíon, va presumir de la seva superioritat sobre Leto perquè havia tingut catorze fills (els Nióbides), set homes i set dones, mentre Leto havia tingut només dos. Aquestes burles van arribar fins a tal punt que Níobe es va oposar al fet que se li fessin honors a Leto, dient que ella era més digna que la divinitat. En venjança, Apol·lo va matar amb les seves fletxes a tots menys un dels fills homes de Níobe i Àrtemis va fer el mateix amb totes menys una de les filles. Així Níobe tindria només dos fills, igual que Leto.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

Níobe, desolada, va fugir a la muntanya Sipilos a l’Àsia Menor i es va convertir en pedra mentre plorava. Les seves llàgrimes van formar el riu Aqueloo. Zeus havia convertit a tots els habitants de Tebes en pedra, així ningú podría enterrar als Nióbides fins al novè dia després de la seva mort, quan els propis déus els van donar sepultura.

Amfíon va voler venjar la mort dels seus fills i va acudir al santuari d'Apol·lo a Delfos per matar els seus sacerdots, i prendre el lloc però el Déu li va donar mort i va ser castigat en el Tàrtar per aquesta acció.

​

• Va causar la destrucció de la tomba de Cicne, ja que aquest havia saquejat les ofrenes del déu. Va venjar la mort del seu fill Linos enviant una plaga a la ciutat d’Argos. Va castigar a Flegidas i als seus súbdits per haver atacat el santuari de Delfos. Apol·lo també va matar al fill de Aquiles per haver comès el sacrilegi de matar a Príam al costat de l’altar a Zeus. 

 

• VENJANÇA D’APOL·LO A ZEUS 

Asclepi (fill d’Apol·lo) va aconseguir l’habilitat de tornar la vida als morts. La insistència d'Hades, que es va queixar a Zeus de que Asclepi estava buidant l'Inframón, va fer que el déu suprem el matés amb un llamp.

Apol·lo, furiós i amb set de venjança, va matar als Ciclops, que van ser els creadors del llamp de Zeus. Com a càstig per aquest acte, Zeus, li va imposar a Apol·lo servir com a pastor a Admetos, rei de Feres a Tessàlia. És diu que Apol·lo era tan bo en aquest treball que les vaques parien dos vedells de cop. 

Zeus també va tenir pietat d’Asclepi i el va divinitzar. 

 

• AMB HERMES 

Apol·lo a vegades apareix com a pastor de bous. 

Un cop, Hermes (sent un nen) va robar el bestiar d’Apol·lo i també va inventar la lira. Apol·lo, meravellat per l’instrument, va oferir al jove Hermes l’intercanvi del instrument pels animals que li havien sigut robats. 

En un altre ocasió, Hermes, va inventar la flauta i Apol·lo se la va canviar pel Caduceu (vara d’or alada que era envoltada per dues serps entrellaçades. Símbol del comerç). A més, també li va ensenyar l’art de l'endevinació. 

 

• MÀRSIAS

Un sàtir anomenat Màrsias va dedicarse a estudiar i perfeccionar l’art de tocar la flauta. Va aconseguir un nivell extraordinari, sent un dels millors en aquesta habilitat. 

El sàtir visitava diferents llocs organitzant concerts on poder exhibir la seva maestría. En un d’aquests concerts va coincidir amb el déu Apol·lo, el qual estava disfressat i no se’l podia reconèixer. 

Al acabar el concert, el sàtir va dir públicament que no tenia cap rival i que ni Apol·lo en persona podria superar-lo. Apol·lo al escoltar aquestes paraules, sense donar-se a conèixer, va decidir desafiar a l'orgullós sàtir. El déu, va posar una condició: el concursant vençut quedaría sotmès al vencedor. Màrsias va acceptar. 

El jurat del concurs van ser les Muses i Pan. El president va ser el rei Midas. 

 

La prova va començar i el sàtir va sorprendre l'auditori amb les seves melodies. 

Apol·lo va revelar algunes de les seves peces amb una magnificència divina que va deixar a tots bocabadats. Sent aquest últim el guanyador de la prova.

Màrsias, orgullós, no va acceptar-ho i va maleir al victoriós. Llavors Apol·lo va revelar la seva real aparença i molest per les paraules del sàtir, el va lligar a un arbre i el va escorxar viu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

​

​

​

​

 

 

​

• PAN

En una ocasió, Apol·lo, es va enfrontar amb el déu Pan que el va retar amb una competència musical confiat amb la seva habilitat de tocar la siringa.

Quan Pan i Apol·lo van tocar les seves melodies, Mides, que era un del jutjes, es va decantar per Pan, ja que sentia una gran empatia per ell. En canvi, Tmolos va decidir-se per Apol·lo. Tot i que els altres allà reunits també van votar per Apol·lo, Mides, no va voler canviar el seu vot, afirmant que la percepció del públic era herrada i que el vot de Tmolos estava equivocat. 

Apol·lo va castigar al rei Mides per haver donat més valor a les melodies de Pan, convertint les seves orelles en les d’un ase. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• APOL·LO A LA GUERRA DE TROIA.

Apol·lo va participar a la guerra de Troia afavorint el bàndol troià.

El déu va disparar fletxes infectades amb pesta en el campament grec en resposta a l'insult d'Agamèmnon, que va segrestar a Criseida, filla de Crises, un dels seus sacerdots. Apol·lo va exigir el seu alliberament, i els saquejos van acabar per cedir, provocant indirectament la fúria d'Aquil·les, que és el tema de la Ilíada.

 

Quan Diomedes va ferir a Enees, Apol·lo el va rescatar embolicant-lo amb un núvol, el qual  el va portar a Pèrgam, un lloc sagrat de Troia.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Apol·lo va ajudar a Paris a matar a Aquil·les guiant la fletxa fins al taló d'aquest. Una interpretació d'aquest motiu és que va ser en venjança pel sacrilegi d'Aquil·les al matar a Troilos, fill d'Apol·lo amb Hècuba, en el mateix altar del seu propi temple.

​

​