MITES I LLEGENDES

 

Tot i que les Muses no tenen cicle llegendari propi, sí se'ls atribueixen alguns mites menors o la participació en alguns. També participen com a cantores a tots els casaments i grans festes dels déus. 

 

• AMB LES PIÈRIDES

Segons una llegenda el rei Pier de Pièria, a Tràcia, tenia nou filles que eren molt hàbils en l'art de el cant. Estaven tan orgulloses d'aquesta virtut que van decidir viatjar fins al Helicó i reptar a les Muses a una competència, que les deesses van acceptar. Les Pièrides van entonar una cançó meravellosa que fins i tot els ocells van emmudir a l'escoltar-les, però el cant de les Muses va commoure fins les pedres. Les Pièrides, derrotades, van ser castigades per la seva arrogància; les Muses les van transformar en garses, canviant les seves veus per gralls.

 

Ens explica Ovidi a la Metamorfosis:

“Mentre la Musa parlava, es va sentir en l’aire el soroll d’unes ales i una veu que les saludava des de dalt de les branques. La filla de Júpiter alça els ulls i cerca el lloc d’on provenen aquelles paraules pronunciades amb tanta claredat i que ella creu la veu d’un ésser humà. Era d’ocell; de nou en total, que es queixaven de la seva sort; unes garses que tot ho imiten que s’havien col·locat a les branques. La de deessa va quedar sorpresa i l’altre deessa li va dir: «No fa gaire que aquestes, per haver estar vençudes en una contesta, han passat a formar part de l’espècie de les aus. Van ser engendrades del ric Pieros de les contrades de Pel·la; la seva mare era Evipe de Peónia, que nou vegades va invocar la protecció de Lucina en l’hora dels seus nou parts. Inflada de vanitat pel fer de ser tan nombrosa, aquesta colla de nècies germanes, després de recórrer gran quantitat de ciutats d’Emònia i d’Acaia, va arribar aquí i va proposar-nos una contesa, desafinat-nos amb aquestes paraules: “Deixeu d’enganyar la gentalla ignorant amb les vostres vanes cançons. És amb nosaltres que heu de competir, deesses de Tespis, si és que teniu confiança amb vosaltres mateixes. No ens podreu guanyar ni en veu ni en capacitat artística, i també som nou, com vosaltres. Si sou vençudes ens haureu de cedir la font del fill de Medusa i la d’Aganipe, també en el país dels hiants; en cas contrari, nosaltres us seguirem els camps d'Emàtia fins al nevat país de Peónia. Que les nimfes siguin els jutges d’aquesta contesa”. Era evident que acceptar aquell repte era rebaixar-nos, però ens haguéssim rebaixat encara més si hagués semblat que ens feiem enrere. Les nimfes que vàrem elegir van jurar pels rius i van asseure’s en uns seients fets de pedra viva. Tot seguit, sense que ho decidís la sort, la que ens havia retat va començar una cançó que parlava de les guerres dels immortals. I que atribuïa falsos honors als Gegants, treient importància a les gestes dels déus suprems. Deia que Tifoeu, sorgit de les pregoneses de la terra havia arribat a espantar als déus celestials i que tots ells havien girat l’esquena i havien fugit fins que, esgotats, els havia acollit la terra d’Egipte i el Nil que es divideix en set boques. Explicava que Tifoeu, el fill de la Terra, havia aconseguit arribar fins aquell país i que els déus s’havien disfressat per amagar-se. Deia així: “Júpiter es va fer el capitost del ramat, i per això encara avui representen Ammó a Líbia amb banyes cargolades. El déu de Delos, es va transformar en corb, el fill de Sèmele en boc, la germana de Febos en gata i la filla de Saturn en una vaca blanca com la neu; Venus es va amagar sota l’aparença d’un peix i el déu del Cil·lene sota la d’un ibis alat.” Va cantar fins aquí acompanyant la seva veu amb la cítara. Ens toca ara a les aònies… Però pot ser tens coses a fer i no tens temps a prestar oïda als nostres cants». «No, no, no hi dubtis. Repeteix-me el vostre cant d’un cap a l’altre», va dir Pal·las i va seure a l’ombra dels arbres del bosc. La Musa va continuar: «Vàrem deixar en mans d’una de sola tot el pes de la contesa. S’aixeca Cal·líope i, amb els cabells recollits amb una branca d’heura, comença a provar les cordes planyívoles amb el polze. Tot seguit, amb l’acompanyament del so de les cordes va compondre aquest cant: 

[- Cant de Ceres i Prosèrpina, Cíane, Ascàlaf, Les Sirenes, Arteusa i Triptòlem. Lincos.  -]

«La nostra germana gran havia acabat el seu docte cant, i les nimfes van estar d’acord a afirmar que les deesses que viuen a l’Helicó havien vençut. Les vençudes van començar a injuriar-nos i, aleshores ella va dir: “Ja que no teniu prou d’haver-nos guanyat el càstig per haver perdut la contesa i a la vostra ofensa primera afegiu ara insults, i com que la nostra paciència té un límit, passarem ara a castigar-vos i arribarem fins allà on ens porti la vostra còlera”. Les emàtides es van posar a riure i van acollir amb menyspreu aquelles paraules amenaçadores. Van voler parlar i escridassar-nos, fer-nos gestos insolents amb les mans, però van veure com sortien unes ales d’entre les seves ungles i com els seus braços es cobrien de plomes; cadascuna d’elles veu com el rostre de les altres es va endurint fins a transformarse en un bec rígid i com es van transformant en una nova raça d’ocells destinada a poblar els boscos. Volien colpegar-se el pit de dolor, però, en moure els braços, van trobar-se suspeses en l’aire. Havien esdevingut garses, les que fan cridòria als boscos. Encara ara, en aquesta mena d’ocells, romen la seva antiga loquacitat, una xerrameca ronca i unes ganes infinites de parlar». 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• TAMIRIS

Ningú podia competir amb les Muses, ja que elles eren la font de tota inspiració. No obstant això, Tamiris, que era un trobador excel·lent, es va atrevir a enfrontar-se amb elles en un concurs musical. Si les Muses vencien, podrien prendre d'ell el que volguessin i si ell guanyava podria mantenir relacions amb totes elles. Quan Tamiris va perdre, les Muses van prendre els seus ulls i la seva veu.

Aquest mite suposa obviar que era ascendent matern de Èrato.

 

• AMB LES SIRENES

La deessa Hera va promoure una competència entre les Muses i les Sirenes al cant, les Muses van vèncer i li van arrencar les plomes a les Sirenes que van ser utilitzades per elaborar les corones de les vencedores. Les Sirenes van haver de retirar-se a Sicília, on atreien els mariners amb un cant dolcíssim per tal de fer-los naufragar. 

Aquest mite suposa obviar que eren ascendents materns de les Muses.

 

• Les Muses van participar en altres mites de forma més o menys protagonista: Van actuar com a jurat en la competència entre Apol·lo i Màrsies. Com a grans admiradores d'Orfeu, la maternitat s'atribueix a Cal·líope, les Muses van enterrar les seves restes a peu del sagrat muntanya Olimp, on es diu des de llavors que els rossinyols canten amb més dolçor que en cap altre lloc.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​