ARTISTES
Vari Caramés (1953)
Li interessa aconseguir que la quotidianitat i ordinari resulti extraordinari. Cerca evocar, suggerir i fer somiar a l'espectador. Amant de l'intemporal i de l'indefinit.
Joseph Nicéphore Niépce (1765-1833)
Nicéphore Niépce va desenvolupar la heliografia, un tècnica que va utilitzar per crear el producte supervivent més antic de l'món d'un procés fotogràfic. El 1826 o 1827, va utilitzar una camera primitiva per Produir el fotografia supervivent més antiga d'una escena de l'món real. Entre els altres invents de Niépce havia el Pyréolophore, el primer motor de combustió interna de l'món, que va concebre, va crear i va desenvolupà amb su Germà gran Claude Niépce.
Josef Sudek (1896-1976)
Josef Sudek va ser un fotògraf txec. El seu treball s'emmarca entre el pictorialisme i la nova objectivitat. És el fotògraf txec de segle XX més conegut.
Saúl Leiter (1923-2013)
Saul Leiter va ser un fotògraf i pintor nord-americà els primers treballs en els anys 1940 i 1950 van permetre incloure com a integrant de l'Escola de Fotografia de Nova York. La seva obra en els gèneres de fotografia de carrer i de modes es considera que aportava innovació en l'estètica formal, encara que va tenir un reconeixement tardà. Es pot trobar el seu treball en diverses col·leccions públiques i privades.
Pep Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955)
Pep Duran és un escultor, decorador i director artístic de cine que traballa en escenografies i vestuaris. Al 1989, va rebre el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya al major tèncic. Al llarg de la seva carrera ha treballat conceptes com l'espai i la narració, el pas del temps a la recerca d'objectes i records que envolten la nostra vida quotidiana i que advoquen fugint de l'oblit, històries sense paraules, peces perdudes i fragments, dislocalitzats, adaptats a una nova ubicació i així aixecar noves referències al·legòriques.
Jordi Beito
Jordi Benito i Verdaguer va ser un artista espanyol. Va estudiar arquitectura tècnica a Barcelona, i es va iniciar en la pintura. Després es va passar a l'art conceptual. Va desenvolupar accions a mig camí entre el body art i l'espectacle teatral. Des de la segona meitat dels anys 1980 es va decantar per les instal·lacions (Malson, a els Llits de la mort, 1976) i va portar a terme accions multidisciplinàries, com les realitzades amb el músic Carles Santos. Va morir a Barcelona el 9 de desembre de 2008, víctima d'una llarga malaltia.
Chema Madoz
És un fotògraf espanyol, Premi Nacional de Fotografia l'any 2000. Nascut José María Rodríguez Madoz, entre els anys 1980 i 1983 cursa Història de l'Art a la Universitat Complutense de Madrid que simultània amb els estudis de fotografia al Centre d'Ensenyament de la Imatge.
Gilbert Garchin
Gilbert Garcin és un fotògraf francès. Va néixer a la vila La Ciotat, a la regió de Provença, el 1929. Durant la seva joventut es va dedicar a un negoci de fabricació de làmpades. Va començar la seva carrera artística el 1995, als 65 anys, després de participar al festival Rencontres d'Arles, on va prendre tallers amb diversos fotògrafs entre els quals destaca Pascal Dolemieux.
Oriol Maspons
Oriol Maspons va ser un fotògraf català que va néixer al 1928 en una familia burguesa, però al 1955 es va traslladar a París, on va viure dos anys. Oriol Camps va col·laborar com a corresponsal de la revista Art Fotogràfic, on va fer el seu conegut article “Salonismo”. Quan va tornar a Barcelona es va professionalitzar com a fotògraf. la seva fotografia estava associada a l’estil desarrollat pels fotògrafs de l’Agència Magnum.
Va realitzar nombroses exposicions i moltes de les seves fotos estan exposades al MNAC.
Marcel·í Antúnez
Marcel·lí Antúnez Roca és un dels artistes més reconeguts d'Espanya en l'ús de les tecnologies digitals en el camp de la performance mecatrònica i la instal·lació.
Cristina de Middel
Cristina de Middel és una fotògrafa documental i artista espanyola que viu i treballa a cavall entre el Brasil, Mèxic i Espanya. Ha treballat com a fotoperiodista per a diferents diaris espanyols i ongs abans de decidir dedicar-se a un treball més artístic i personal. Des 2016 forma part de l'Agència Magnum. És Premi Nacional de Fotografia 2017.
HUMBERTO RIVAS
Humberto Luis Rivas Ribeiro va ser un fotògraf argentí (nascut el 1937 a Buenos Aires i mort el 7 de novembre de 2009) que va desenvolupar la major part de la seva activitat fotogràfica a Espanya i que mostrava en les seves fotografies una passió per dos gèneres: el retrat i el paisatge, així com una preocupació per les empremtes que el pas de el temps deixa tant en els rostres i en els cossos com en els espais i els objectes. Se li deia "el fotògraf de el silenci".
SALVI DANÉS
Va nèixer a Barcelona al 1985. Crea escenes que expliquen fragments de situacions socials. Ho fa directe i personalment. Té com a referent els clàssics del reportatge.
FRANCESCA WOODMAN:
Francesca Woodman (Denver, Colorado 3 d'abril de 1958 - Nova York, 19 gener de 1981) va ser una fotògrafa nord-americana. Els seus pares, George Woodman i Betty Woodman, eren artistes plàstics que ara gestionen un arxiu de més de 800 imatges, 120 de les quals han estat exposades o publicades.
S'inscriu en la generació de dones d'avantguarda de la dècada de 1970 que van reivindicar la seva aportació i visió de món, que inclou també a artistes activistes com com Cindy Sherman, Martha Rosler o Ana Mendieta.
BEGA ANTÓN:
Va nèixer a Bilbao al 1983, viu a Barcelona. Va estudiar periodisme i es va espezialitzar en fotografia documental. Li agrada treballar conceptes com la veritat, la realitat i la fantasia.
DUANE MICHALS
Va nèixer a Pennsilvània al 1932. És un fotògaf estatunidenc. Les seves fotos van destacar, principalment, als anys 70. Un dels principals representants en fotografia conceptual i filosòfica.
COLIN GRAY
IRRAEL ARIÑO
Va nèixer a Barcelona al 1974. Llicenciat en belles arts. Més tard va fer cursos de fotografia. Al 2001 comença a exposar a Espanya i França. Al 2006 comença a publicar llibres d'artistes.
MICHELANGELO ANTONIONI
Michelangelo Antonioni va néixer a Ferrara, Itàlia l'any 1912 i va morir l'any 2007. Va ser un dels realitzadors més importants en la història del cinema. Va fer uns catorze llargmetratges, el primer d'ells "Cronaca di un amore" l'any 1950 i l'últim va ser "Identificazione di una donna" l'any 1982. Més tard va participar en altres projectes. Té un estil molt particular, elegant i lent. Acostuma a expressar la dificultat de comunicació de l'humà en els seus films. A partir del 1960 va començar el "fenomen Antonioni". Va obtenir premis de festivals com el de Cannes, Venècia o Berlín.
ANNA GALÍ
Anna Galí (Girona, Espanya, 1968) s'acosta a la fotografia durant la infància, a través d'la cambra fosca instal·lat pels seus germans al garatge de la casa familiar i la utilitza com a mitjà de
documentació i expressió de manera autodidacta des de l'adolescència. Més endavant realitza cursos i tallers relacionats amb la creació de projectes. Amb formació acadèmica en Matemàtiques, en l'actualitat combina la docència amb la fotografia d'arquitectura i interiors i amb el desenvolupament de projectes personals. Els seus interessos es mouen principalment en la relació entre fotografia i identitat / memòria en el context contemporani d'ús massiu d'internet i les xarxes socials, en l'estret vincle entre fotografia i text i la multiplicació dels seus potencials quan s'uneixen, o en la fotografia com a mitjà de transformació personal i, per extensió, social. Després de Ghosts of Comala, un petit treball d'interpretació visual de l'món de Juan Rulfo en "Pedro Páramo" sorgit d'un encàrrec, Time on Quaaludes and Red Wine és el seu primer projecte nascut amb una clara intenció de ser-ho, i ha estat exposat i reconegut en festivals com Voies Off Arles, Images Vevey Book Award o Blow up Press Boook Award.
CARLES CONGÓS
Carles Congost (Olot, 13 de novembre de 1970) és un artista visual llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l'any 1994. Ha format part de nombroses exposicions tant individuals com col·lectives a nivell nacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals i auditius com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura. El seu treball s'ha associat amb el que s'ha anomenat club culture i que es caracteritza per una estètica inspirada en el món de la moda, la música, la publicitat, el vídeo o la fotografia. Les seves obres són relats que evoquen de manera irònica i sensual l'univers adolescent, reflexionant sobre la forja de la identitat, la incomunicació i el conflicte generacional que s'esdevé entre els joves i fins i tot els artistes Analitza a les seves obres els codis de la cultura popular com a vehicles de construccions diferencials i com a formes hegemòniques de la subjectivitat. És considerat com a descendents de la millor tradició de l'art conceptual català en el terreny de la videocreació, tot realitzant unes obres marcades per l'estètica retro, la ironia i l'espontaneïtat.
MIREIA SALLARÈS
Mireia Sallarès [Barcelona, Espanya, 1973] és artista visual i viu a trànsit entre Barcelona i altres ciutats estrangeres a les quals desenvolupa la seva pràctica artística. La condició d'estrangeria és fonamental en els seus projectes que són resultat de llargues investigacions sobre temes essencials com la violència, la mort, el sexe, la legalitat, la veritat, l'amor o la feina. El seu últim projecte Kao dolent Vode na dlanu, una investigació sobre la noció d'amor a Sèrbia, que s'inscriu en la seva encara inacabada Trilogia dels conceptes rebuig (veritat, amor i trebal), ha rebut el premi Ciutat de Barcelona d'Arts Visuals 2019 i el premi ACCA 2019. la seva última participació dins de l'exposició Feminismes! a CCCB, ha estat amb el projecte amb què ha tingut més projecció internacional, Les Morts Chiquitas.
El seu treball s'ha presentat a CCCB, a al MACBA, a la Fundació Miró, al Centre d'Art Santa Mònica, a La Capella, al centre d'art Fabra i Coats, a l'CA Tarragona; a ARCO, a el cercle de Belles Arts de Madrid, a el Museu Carrillo Gil de Mèxic, a l'Anthology Film Archives i a la New York University de Nova York, a l'Facets de Chicago; a l'OK Centrum de Linz, Àustria; a la Galleri Image d'Arhus, Dinamarca; a l'Center for Contemporary Art de Glasgow, Escòcia; a l'Organització Nelson Garrido de Caracas, Vençuela; a el Museu d'Art Modern de Puerto Rico, a l'SKC de Belgrad de Sèrbia, a el Museu d'Art Modern de Moscou, i a l'TEA de Tenerife, entre d'altres.
ANDRÉS HISPANO
Escriu regularment en el suplement de cultura de La Vanguardia (membre del comitè assessor des del 2002 fins al 2014). Realitzador, juntament amb Félix Pérez-Hita, de Soy Cámara (TVE-CCCB). Ha comissariat les exposicions «La ciutat dels cineastes» (juntament amb Jordi Balló, CCCB, 2001), «El rei de la casa» (juntament amb Marc Roig, Palau de la Virreina, 2007), «That’s not Entertainment!» (juntament amb Antoni Pinent, CCCB, 2007) i «Pantalla global» (juntament amb Gilles Lipovetsky i Jean Seroy, CCCB, 2011). Va dirigir les nits temàtiques de BTV (1997-2000), el programa Boing Boing Buddha(creat juntament amb Manuel Huerga, BTV, 2000-2003) i Baixa Fidelitat (juntament amb Félix Pérez-Hita, XTVL, 2005). Entre altres audiovisuals per a museus i centres d’art, ha dirigit Somiant la nostra ruïna (la Pedrera, 2005), La Trobada (Palau Moja, 2007), Autoscan (CCCB, 2008) i Wish you were here (DHUB, 2009). Va escriure David Lynch, claroscuro americano (Glénat, 1997) i va comissariar, juntament amb Antoni Pinent, el pack DVD Del éxtasis al arrebato (Cameo, 2009). És professor convidat de cinema i cultura audiovisual en diferents universitats, com la UPF, Elisava, LCI i la URL.
