FUNDACIÓ MIRÓ
La Fundació Joan Miró va ser creada per el propi artista el 10 de juny de 1975 i, des de llavors, ha estat un espai dinàmic en què l'art de Joan Miró conviu amb la creació artística més contemporània.
Amb un enfocament interdisciplinari, la Fundació combina l'organització d'exposicions temporals d'artistes de segle XX i XXI amb activitats acadèmiques i projectes en col·laboració amb altres institucions.
La Fundació està ubicada en un edifici projectat per Josep Lluís Sert ubicat a la montanya de Monjuic i és un dels pocs exemples de museus de el món en què artista i arquitecte estableixen un diàleg de complicitat entre l'obra i els espais que l'acullen.
ESPAIS SONORS:
Aquesta exposició està repartida en tres pisos. Cadascun d’ells ens explica una temàtica/dinàmica diferent a les demés. Al pis superior podem veure com predominen les arts plàstiques, és a dir, pintura i escultura. Però aquesta sala està dividida en dos, i a l’altre meitat podem veure com canvia molt i trobem obre on podem veure moviment i sons.
A la planta segona planta (la central), totes les obres que trobem tindran un moviment o una sonoritat. És a dir totes tenen dinamisme molt directe.
Per acabar, a la última planta, moltes d’elles obres t’introduïen literalment a la mateixa, es a dir, necessitaven que estiguessis dintre o en contacte amb ella. Per exemple, hi havia una que era una taula on hi havia uns botons que vibraven als quatre extrems de la taula. Llavors havies de posar els colzes a dos dels botons i posar-te les mans a les orelles amb forma còncava, amb la vibració que emetien podies escoltar diverses notes musicals que semblaven sortir d’un piano.
ANÀLISI D'UNA OBRA:
STRIPSODY de Cathy Berberian
Catherine Berberian (1925-1983), coneguda com Cathy Barberian, va ser probablement la més popular intèrpret de música contemporània del seu temps. Amb la seva veu de mezzosoprano i la seva faceta com a compositora va maridar el món de la música clàssica i el de la música popular experimentant totes les possibilitats tècniques i expressives de la veu.
Stripsody, de 1966, avança en aquesta línia de portar la cultura popular, en aquest cas el pop art, a les sales de concert i d'explorar totes les opcions que la veu ofereix. Barberian s'apropa a el món del còmic, el pop art, i recull totes les onomatopeies que en les seves pàgines s'usen per a representar sons (Honk !, Paf !, Ah !, clonc !, uf !, Ai !, ¡Muuu !, Snif!). A base d'encadenar unes amb les altres, crea una composició original, divertida i que no deixa indiferent. El major problema va ser com transcriure aquesta idea en una ¿partitura? El sistema tradicional no era suficient per representar les noves idees, per això van ser moltes les grafies que van aparèixer durant el segle XX. Les partitures es van tornar així més obertes i lliures i l'intèrpret va guanyar el protagonisme per la dosi d'improvisació que requeria llegir-les i recrear-les.
