El passat 18 de desembre de 2020, vam anar al CaixaForum de Barcelona per visitar les exposicions de “So lazy” i “Vampirs”
INTRODUCCIÓ
CaixaForum Barcelona és un centre cultural gestionat per la "la Caixa" a través de la seva fundació com a part de l'Obra Social de l'entitat. Situat a la muntanya de Montjuïc (Barcelona), ocupa l'edifici de l'antiga Casaramona, una fàbrica d'estil modernista projectada per Josep Puig i Cadafalch a principis de segle XX i rehabilitada posteriorment per al seu nou ús com a centre cultural.
SO LAZY
L’exposició de "Soooooo Lazy. Elogio del derroche" sorgeix de la idea de “noció de consum” de George Bataille, en aquesta sosté que l'economia no es basa en la producció i el consum sinó en la despesa com malbaratament, és a dir, malgastar.
L’exposició ens fa acceptar el malbaratament com una cosa necessària i ens planteja una ficció que tendeix a malgastar el temps en lloc d'emprear-lo de forma productiva, l'exposició proposa una crítica a la hiperactivitat contemporània i introdueix l'esperança d'una redistribució de recursos i de temps. Per a això, la mostra reuneix un conjunt d'obres -des pintura, fotografía, instal·lació, vídeo o escultura- d'artistes com Priscila Fernandes, Ángela Ferreira, Alberto Gil Casedas, Sharon Lockhardt, Agnes Martin, Aernout Mik, Agustín Parejo School, o Xavier Ribas, entre d'altres.
ANÀLISI
MALGASTAR, D'IGNASI ABALLÍ
20 pots de pintura blanca assecada.
Aquesta instal·lació continua aprofundint en el conepte de malbaratament. Els diners de producció que reb l'artista s'han malgastat comprant molta pintura per, finalment, no pintar res. Mentre l'artista reflexiona sobre què podria fer-ne, la pintura s'asseca als pots.
Es tracta d'una reflexió sobre el temps, però també sobre el "fer", el "deixar fer" o el "no fer". Segons el filòsof Giorgio Agamben, l'exercici i la responsabilitat d'obrar lliurement rauen no només en el que es pot "ser" o "fer" sinó també en el que es pot "no ser" i "no fer".
VAMPIRS
EI comte vampir, venerat pel públic d'ahir i d'avui amb un mateix fervor impregnat de por, és una icona fosca, l'encarnació de les més fortes pulsions humanes relacionades amb el sexe, la bogeria i la mort.
Però Dràcula és simplement un vampir cinematogràfic entre d'altres. Masculins o femenins, aquests personatges fascinants disposats a mossegar i a infectar se'ns apareixen a les pantalles del món sencer, sorgint de la ultratomba cada vegada que la moral s'endureix, que la civilització trontolla, que les ideologies s'esquerden.
El Nosferatu de Friedrich W. Murnau (1922) és el primer vampir cèlebre del cinema, amb el seu rostre expressionista, les ungles llargues i dues dents esmolades com ullals de serp. El primer que viu als abismes d'una cripta i que es crema quan entra en contacte amb la llum del sol. Després, altres autors posaran en escena els seus vampirs, expressant per mitjà d'ells els fonaments més essencials de la seva pràctica artística. Els films poètics conviuen aleshores amb les al·legories polítiques, les esfereïdores pel·lícules de terror amb els melodrames passionals, els films experimentals amb desgraciades pel·lícules d'horror. Sense oblidar les sèries televisives que, en els darrers deu anys, han renovat considerablement el gènere i han aportat al vampirisme un toc d'amabilitat i de tendresa inesperats.
L'exposició reuneix una selecció de la voràgine de pel·lícules de fantasia que el mite ha propiciat. Relata les tensions entre el cinema i aquest mite, conscient de les metamorfosis del vampir que estan intrínsecament lligades a les transformacions del mitjà cinematogràfic. A més de mostrar pel·lícules i obres literàries, aquesta exposició temàtica exposa una selecció d’aparicions del vampir en altres disciplines artístiques, com els collages surrealistes de Max Ernst, alguns gravats de Los Caprichos de Goya, les inquietants pintures de l'artista contemporani Wes Lang o l'emblemàtica imatge de Dràcula interpretat per Bela Lugosi usada per Andy Warhol en el seu litografia titulada The kiss.
ANÀLISI
FRANCISCO DE GOYA (1746-1828).
Estampa núm. 43 de la sèrie «Caprichos»: El sueño de la razón
produce monstruos [El somni de la raó produeix monstres]
Entre el 1797 i el 1799
Aiguafort i aiguatinta sobre paper
Els «Caprichos» de Goya són una sèrie de 80 gravats, editada el 1799, en la qual l'artista dona lliure curs a la seva vena crítica envers la societat espanyola, sobretot el clericat i la noblesa. Davant d'aquests petits drames en clarobscur, passem del riure a l'esglai, de la burla a l'angoixa.
Aquesta obra (El Capricho núm. 43) conté nombrosos temes il·lustrats, com pot ser la preocupació entorn de la raó. En ella, podem veure plasmats una sèrie d'animals nocturns, com ara els ratpenats, que apareixen en escena quan desapareix la raó, quan aquesta dorm; representen l'ocult, la ignorància.
En aquest sentit, paradigmàtic, marca l'entrada de Goya en la modernitat: El somni de la raó produeix monstres. Es tracta d'un autoretrat del pintor i d'una reflexió sobre les tenebres de la imaginació, encarnades en unes terrorífiques figures alades, barreja entre ratpenats i èstriges, precursores del vampir literari del segle XIX.
